Per parlar de l'Alta Garrotxa, permeteu-nos una llicència literària, el retrat que en va fer l’escriptor olotí Marià Vayreda :
Dalt del Puig de Bassegoda, com posat exprés per a confort de l’excursionista afadigat, hi ha un canapè de blaníssima herba i sòlid respatller de pedra, on algun temps jo m’hi asseia sovint, contemplant sempre amb el mateix interès el grandiós panorama que s’estenia a mos peus [...] Ça i enllà, contemplava aixecaments espantosos de massius granítics que, desnivellats de base, s’havien obert formant dantesques esquerdes, muradals immensos, ensulsiades colossals que deixaren al viu roques nues i pelades com insepults cranis de titans. I per entremig de tal desllorigament, hi veia verdejar, en ufanós embull, des del roure aparatós i la rogenca alzina dels solells, fins al frescal faig de les obagues i l’airós pi de les altures, que formant onades de vegetació, omplien les fondalades, remuntaven vessants i carenes, i escalaven fins els espadats.
Aquesta és l’Alta Garrotxa vista des del Puig de Bassegoda, a la novel.la de La Punyalada. Vayreda fa el millor retrat possible d'un territori feréstec -una Garrotxa no és més que una terra aspra, trencada i de mala petja-. Subcomarca natural de 400 quilòmetres quadrats, abarca gairebé mitja comarca de la Garrotxa i bocins del Ripollès i l’Alt Empordà. Dins d’aquest perímetre
de muntanyes trencades en cingleres i valls profundes, la subcomarca és exponent del despoblament muntanyenc de mitjans segle passat. La substitució del carbó vegetal pel butà com a forma d’energia va afonar el carboneig mentre queia també l'agricultura i ramaderia al temps que la Vall del Fluvià es poblava d’indústries. Massa desavantatges i impediments: de poc més de 2.000 habitants a principis del segle XX a 400 de l’actualitat. Poblets com Talaixà, Monars, Sant Miquel de Pera o Lliurona s’anaven quedant buits, i molts masos tancaven portes. Però encara hi ha grans cases pairals, esglésies i fins a 40 ermites. Riu d’Aguja amunt, la de Sant Aniol (fotografia de dalt) és de les més destacades pels seus històrics aplecs. També Sant Feliu del Riu, Santa Cecília de Sadernes i sobretot, Sant Cristòfol de Beget. Pel sud, la porta d’entrada a aquest món de verds foscos, grisos i marrons és el Pont Medieval del Llierca.
Dalt del Puig de Bassegoda, com posat exprés per a confort de l’excursionista afadigat, hi ha un canapè de blaníssima herba i sòlid respatller de pedra, on algun temps jo m’hi asseia sovint, contemplant sempre amb el mateix interès el grandiós panorama que s’estenia a mos peus [...] Ça i enllà, contemplava aixecaments espantosos de massius granítics que, desnivellats de base, s’havien obert formant dantesques esquerdes, muradals immensos, ensulsiades colossals que deixaren al viu roques nues i pelades com insepults cranis de titans. I per entremig de tal desllorigament, hi veia verdejar, en ufanós embull, des del roure aparatós i la rogenca alzina dels solells, fins al frescal faig de les obagues i l’airós pi de les altures, que formant onades de vegetació, omplien les fondalades, remuntaven vessants i carenes, i escalaven fins els espadats.
Aquesta és l’Alta Garrotxa vista des del Puig de Bassegoda, a la novel.la de La Punyalada. Vayreda fa el millor retrat possible d'un territori feréstec -una Garrotxa no és més que una terra aspra, trencada i de mala petja-. Subcomarca natural de 400 quilòmetres quadrats, abarca gairebé mitja comarca de la Garrotxa i bocins del Ripollès i l’Alt Empordà. Dins d’aquest perímetre
de muntanyes trencades en cingleres i valls profundes, la subcomarca és exponent del despoblament muntanyenc de mitjans segle passat. La substitució del carbó vegetal pel butà com a forma d’energia va afonar el carboneig mentre queia també l'agricultura i ramaderia al temps que la Vall del Fluvià es poblava d’indústries. Massa desavantatges i impediments: de poc més de 2.000 habitants a principis del segle XX a 400 de l’actualitat. Poblets com Talaixà, Monars, Sant Miquel de Pera o Lliurona s’anaven quedant buits, i molts masos tancaven portes. Però encara hi ha grans cases pairals, esglésies i fins a 40 ermites. Riu d’Aguja amunt, la de Sant Aniol (fotografia de dalt) és de les més destacades pels seus històrics aplecs. També Sant Feliu del Riu, Santa Cecília de Sadernes i sobretot, Sant Cristòfol de Beget. Pel sud, la porta d’entrada a aquest món de verds foscos, grisos i marrons és el Pont Medieval del Llierca. Un consell: seguiu des de Sadernes la senda que segueix la riera de Sant Aniol i veureu els increíbles gorgs d'aigües verd clar i salts d'aigua tan espectaculars com el
de la Núvia (a la fotografia). Contempleu la tristor i bellesa dels masos que llengueixen dia a dia, en d’altres temps, engalanats de carlines -margarides gegants que evitaven l’entrada de bruixes i mals esperits-. Apropeu-vos a Talaixà, on fins fa poc hi va viure durant molts anys una sola persona, a Oix o a l'insuperable Beget. Endinseu-vos a les recòndites valls d’Hortmoier i Ribelles. Perdeu-vos per la multitud de senders ben indicats que hi ha arreu d'aquest territori i acabeu pujant al Puig de Bassegoda. Potser sentireu les mateixes emocions que Vayreda. I haurà valgut la pena.
de la Núvia (a la fotografia). Contempleu la tristor i bellesa dels masos que llengueixen dia a dia, en d’altres temps, engalanats de carlines -margarides gegants que evitaven l’entrada de bruixes i mals esperits-. Apropeu-vos a Talaixà, on fins fa poc hi va viure durant molts anys una sola persona, a Oix o a l'insuperable Beget. Endinseu-vos a les recòndites valls d’Hortmoier i Ribelles. Perdeu-vos per la multitud de senders ben indicats que hi ha arreu d'aquest territori i acabeu pujant al Puig de Bassegoda. Potser sentireu les mateixes emocions que Vayreda. I haurà valgut la pena. 
