LES JOIES DE BOÍ

Perduda a la nit dels temps, la llegenda explica que el Joan, un noi ribagorçà, es va enamorar d’una noia de casa bona, l'Eulàlia. Un amor que no era correspost, ja que l’Eulàlia, de qui estava molt enamorada era del Climent. L’Eulàlia i el Climent es passaven hores i hores mirant-se des de les finestres de les seves respectives cases, a banda i banda de la vall. En Joan, que vivia just entremig de tots dos, va decidir construir una petita torre per veure l’Eulàlia i, alhora, tapar-li la visió al Climent. Però a mesura que el Joan construïa un pis a la seva casa, l’Eulàlia i en Climent en creixien dos, fins que al Joan se li van acabar els quartos per seguir pujant pisos a la torre. L’Eulàlia, des d’Erill, i el Climent, des de Taüll, havien cimentat dues torres de guaita ben altes en consonància amb el seu amor. Avui, deu segles més tard, Santa Eulàlia, Sant Joan i Sant Climent són algunes de les joies més preuades del romànic del país.

El romànic és un estil arquitectònic de l’Alta Edat Mitjana que va néixer en la puixança de Catalunya després de les incursions islàmiques i d’haver-se independitzat políticament del domini franc. A mitjans segle XI, començava una època d’identificació amb Europa i el seu art, i el romànic català va recollir els elements formals dels estils medievals anteriors (el visigot, el carolingi, i el mossàrab) i de l'art romà provincial. La resultant va ser l’emergència de temples al Pirineu i, de forma molt especial, a l’Alta Ribagorça. Apartat de la pretensió d’imitar la realitat i delerós d'establir una relació entre l'obra i l'espectador, l'art romànic va passar a tenir una empremta molt forta als segles XI i XII.

Vuit esglésies i una ermita encapçalen la Vall de Boí, que l’any 2.000 brindava amb cava en ser considerada Patrimoni de la Humanitat. Les culpables, les seves belles esglésies. Dues d'elles, a la capçalera de la vall, a Taüll. Un poble que fa gala al seu nom (taüll: lloc de bones vistes), i que pot presumir de dos temples d’extraordinària bellesa, consagrats amb tan sols un dia de diferència: Sant Climent i Santa Maria de Taüll. Sant Climent és la joia de la corona. La més coneguda i espectacular, i des de fa molts anys dues imatges la fan coneguda universalment: l’exterior de l’església i el pantocràtor, que ara és al Museu Nacional d’Art de Catalunya. Santa Maria, que a l’igual que Sant Climent té tres absis i un campanar de grans dimensions, és al bell mig de Taüll, un fet poc habitual en els centres religiosos de la zona.

El denominador comú d’aquest conjunt de temples és l’estil romànic llombard, arribat des d'Itàlia. Els seus trets més característics són els arcs cecs -que envolten les finestres geminades dels campanars i els absis- i les finestres geminades o dobles. Ho podem veure especialment a les dues esglésies de Taüll i també a Santa Eulàlia d’Erill-la-Vall. Aquesta darrera destaca per l’espectacularitat i esbeltesa del seu campanar quadrat. Té sis pisos, és a dir, sis arcs cecs que alberguen als quatre vents finestres geminades. I donant nom a la vall, el nucli de Boí i l’església de Sant Joan. El seu interior s’ha arrebossat i pintat per intentar reproduir els elements pictòrics que n’eren originals.

Tot això pel què fa a la capçalera, però més avall hi ha la capital municipal: Barruera. Centre de serveis bàsics del municipi, la seva església, dedicada a Sant Feliu, compleix també una de les característiques habituals del romànic de Boí: que el temple se situi a un extrem de la població. Sant Feliu té, com a característica singular, dos absis: un del segle XI i l’altre, de la centúria següent. De Barruera surt una carretera de corbes contundents i ràpida ascensió que ens porta a Durro, i allà hi ha la Nativitat. La seva torre, les capelles gòtiques, la sagristia barroca i la imatge del Nicodem en són alguns dels trets més característics. I tot i que sembli que a Durro s’acabi tot, aquesta és una sensació errònia: muntanya amunt, amb paciència i cames, s'arriba a un altre temple: Sant Quirc de Durro. Una ermita solitària situada a 1.500 metres d'altitud que compta amb un retaule barroc i les imatges gòtiques dels sants Quirc i Julita. No hi trobarem un campanar tan esvelt com els anteriors. Aquest és més modest: un campanaret d’espadanya o de cadireta. És a dir: d’una sola paret amb doble forat per les campanes i acabament piramidal.

Aigües avall, encara hem de fer esment a dos temples més. A Cardet hi ha l’església de Santa Maria. En trobar-se enmig d’una forta pendent i desnivell, Santa Maria de Cardet és l’única de les esglésies de la Vall que compta amb una cripta, i el seu absis posterior és el més alt i espectacular, ja que la presència de la cripta fa que tingui alçada de dos pisos. I acabarem parlant del petit poble de Cóll i el seu temple: l’Assumpció, que conté tres piques romàniques i a la portada, un crismó i capitells que simbolitzen la lluita entre l’home i els animals.

MONTANYANA, POBLE DEL TEMPS ATURAT

Agafem la carretera N-230 que va de Lleida a Viella i que serpenteja de sud a nord entre Catalunya i Aragó per la Franja. A la punta sud de la històrica Ribagorça hi ha el Pont de Montanyana, petit centre de serveis d’aquest territori escassament poblat. Deixant enrera el nucli, ben aviat trobarem a l'esquerra una desviació que ens porta a Montanyana. Després d’un escàs quilòmetre de corbes arribem a aquest poble, declarat Conjunt Històric Artístic l’any 1984.

Montanyana és un interessant conjunt de cases graonades a la falda de la muntanya delimitada pels torrents de Sant Miquel i de Sant Joan. A dalt, coronant el conjunt, hi és l’església de Santa Maria de Baldós. El temple podria datar dels segles XII i XIII, i és un exemplar de transició romanico-gòtica, amb nau de creu llatina i on destaca l’espectacular portalada romànica, amb Pantocràtor i dos àngels escolpits entre sis arquivoltes de mig punt. L’airós campanar té arcs cecs similars al de l’estil romànic llombard.

Just darrere seu hi ha una de les torres defensives, la del Castell de la Mora. Una mica més avall, a mig camí entre l’església i la base de la muntanya, hi ha l'altra: la Torre de la Presó, del segle XI, que forma part de la fortalesa medieval. I a ran del torrent de Sant Joan, l’església homònima. Romànica, que sembla datar del 1175 i que va ser erigida pels Germans Hospitalaris en aquell indret, un xic apartada. Un pont medieval comunica dos barris de la població, a més de diversos passos i arcades.

Tot i que durant els 60 i 70 Montañana es va abandonar, hi ha un creixent esperit de recuperació del poble. Persones mogudes per l’amor a la seva terra han batallat perquè Montanyana no caigués en l’oblit. Així, moltes cases comencen a recuperar-se per a segona residència i fins i tot dues famílies hi viuen tot l’any, tot i no disposar encara d'aigua corrent. Ho fan possible dues entitats: l’Associació de Veïns de Montanyana i també de la Asociación de Amigos de Montañana.

L'ALTA GARROTXA

Per parlar de l'Alta Garrotxa, permeteu-nos una llicència literària, el retrat que en va fer l’escriptor olotí Marià Vayreda :

Dalt del Puig de Bassegoda, com posat exprés per a confort de l’excursionista afadigat, hi ha un canapè de blaníssima herba i sòlid respatller de pedra, on algun temps jo m’hi asseia sovint, contemplant sempre amb el mateix interès el grandiós panorama que s’estenia a mos peus [...] Ça i enllà, contemplava aixecaments espantosos de massius granítics que, desnivellats de base, s’havien obert formant dantesques esquerdes, muradals immensos, ensulsiades colossals que deixaren al viu roques nues i pelades com insepults cranis de titans. I per entremig de tal desllorigament, hi veia verdejar, en ufanós embull, des del roure aparatós i la rogenca alzina dels solells, fins al frescal faig de les obagues i l’airós pi de les altures, que formant onades de vegetació, omplien les fondalades, remuntaven vessants i carenes, i escalaven fins els espadats.

Aquesta és l’Alta Garrotxa vista des del Puig de Bassegoda, a la novel.la de La Punyalada. Vayreda fa el millor retrat possible d'un territori feréstec -una Garrotxa no és més que una terra aspra, trencada i de mala petja-. Subcomarca natural de 400 quilòmetres quadrats, abarca gairebé mitja comarca de la Garrotxa i bocins del Ripollès i l’Alt Empordà. Dins d’aquest perímetre de muntanyes trencades en cingleres i valls profundes, la subcomarca és exponent del despoblament muntanyenc de mitjans segle passat. La substitució del carbó vegetal pel butà com a forma d’energia va afonar el carboneig mentre queia també l'agricultura i ramaderia al temps que la Vall del Fluvià es poblava d’indústries. Massa desavantatges i impediments: de poc més de 2.000 habitants a principis del segle XX a 400 de l’actualitat. Poblets com Talaixà, Monars, Sant Miquel de Pera o Lliurona s’anaven quedant buits, i molts masos tancaven portes. Però encara hi ha grans cases pairals, esglésies i fins a 40 ermites. Riu d’Aguja amunt, la de Sant Aniol (fotografia de dalt) és de les més destacades pels seus històrics aplecs. També Sant Feliu del Riu, Santa Cecília de Sadernes i sobretot, Sant Cristòfol de Beget. Pel sud, la porta d’entrada a aquest món de verds foscos, grisos i marrons és el Pont Medieval del Llierca.

Un consell: seguiu des de Sadernes la senda que segueix la riera de Sant Aniol i veureu els increíbles gorgs d'aigües verd clar i salts d'aigua tan espectaculars com el de la Núvia (a la fotografia). Contempleu la tristor i bellesa dels masos que llengueixen dia a dia, en d’altres temps, engalanats de carlines -margarides gegants que evitaven l’entrada de bruixes i mals esperits-. Apropeu-vos a Talaixà, on fins fa poc hi va viure durant molts anys una sola persona, a Oix o a l'insuperable Beget. Endinseu-vos a les recòndites valls d’Hortmoier i Ribelles. Perdeu-vos per la multitud de senders ben indicats que hi ha arreu d'aquest territori i acabeu pujant al Puig de Bassegoda. Potser sentireu les mateixes emocions que Vayreda. I haurà valgut la pena.

LA VALL D'ÀGER

Àger és un ampli municipi del sector Nord-oest de la Noguera, amb una població de 491 habitants l’any 2006. D’aquests, poc més de 300 es troben al nucli d’Àger, i la resta es reparteixen als agregats de Corçà, Agulló, La Règola i Castellnou del Montsec.
Àger és situat al mig de la oberta vall homònima, una de les poques del principat que es distribueixen d’est a oest i no pas de nord a sud. És un poble de regust medieval, apinyat al voltant d’un turó. El punt més alt l'ocupen les restes del conjunt monumental de Sant Pere d'Àger, amb la col•legiata i el castell. Àger sorgí al voltant d'aquesta fortalesa erigida per Arnau Mir de Tost al segle XI, en plena reconquesta, sobre les ruïnes d'un antic castell romà. El claustre, en què hi habitava una comunitat de canonges, és dels segles XIV-XV.

De l'època romana en resta una part de via del segle II d.C., i un sarcòfag que ara és a l'església de Sant Vicenç -que també alberga la Mare de Déu de Colobor, traslladada des del santuari d'aquest nom. Altres ermites que hi ha a la rodalia són les de Santa Elena,(s.XV), i la de la Mare de Déu de Pedra, que conserva el temple romànic del segle XI al costat de l'edificació actual, del segle XVII. A més, a cadascun dels pobles que formen el municipi hi ha altres llocs d'interès: l'ermita de la Mare de Déu de la Pertusa, a Corçà, o l'ermita de la Santíssima Trinitat, a la Règola. Un dels punts més apreciats per l’excursionisme del país és el Congost de Mont-rebei. Però d'aquest espai ja en parlarem en un altre article.

L'ALTIPLÀ DE BUSA

Passat Navès, anant de Berga a Solsona, hi ha una desviació a la dreta amb els topònims de Besora i Busa. Fem un supòsit: aquell dia, el rellotge no us castiga amb el seu tic-tac frenètic i teniu hores per perdre, seduïts per la idea del no-fer-res. Si és així, desvieu-vos per la petita carretera rectilínia i ascendent que, després de tornar-se pista, ens portarà a Busa en mitja hora. Remuntats els cingles per una pista sinuosa, trobarem la pau. Som a l’altiplà de Busa, -1.300 metres d’alçada-, una de les raconades més solitàries. Potser per això es fa estrany pensar que aquest territori ha viscut, en temps pretèrits, capítols sagnants de la història.

A principis del segle XIX, la Guerra de Successió va convertir l'altiplà en quarter general carlí en lluita contra els francesos. L’aspecte de territori enfilat i inexpugnable i de perfecte mirador va fer que el mariscal Luis Roberto de Lacy Gautier, aconsellat pel coronel solsoní Cabanes Escofet, el triés com a campament pels soldats reclutats en lluita contra els aliats de la regent Isabel. Més de mil casetes de fusta van poblar la recòndita peneplana, que va ser, després de Cadis, el segon indret de l’estat on es va proclamar la Constitució de 1812 -la "Pepa"-, davant 8.000 soldats. Però el què més ha quedat a la memòria popular és l'esperó del Capolatell, un cingle desenganxat completament de la resta per un profund esvoranc. S'hi accedia per una passarel·la de fusta, i fou destinat com a presó dels soldats napoleònics capturats. La llegenda diu que alguns, en no poder resistir tan irreversible confinament, es llançaven al buit al crit de "Mourir a Busa et resourgir a Paris". Els llops dels verals feien la resta.

L'altiplà de Busa té quatre quilòmetres de longitud i dos d’amplada, i és tallat per cingleres de més de 100 metres de desnivell. A sota, rouredes, pinedes de pi roig (o rajolet), boixedes, carrascar als solells i fagedes a l'obaga. Dalt dels cingles, pinedes imponents, prats, caminets i rovellons a la tardor...i gran solitud. Les úniques mostres de civilització són l’església de Sant Cristòfol i dues masies, una d’elles, grandiosa, és el Rial, i encara és habitada. El so d'esquellots, la remor del vent i d’algun ocell són l'únic fil musical d’aquest racó de pau.