L'ALTIPLÀ DE BUSA

Passat Navès, anant de Berga a Solsona, hi ha una desviació a la dreta amb els topònims de Besora i Busa. Fem un supòsit: aquell dia, el rellotge no us castiga amb el seu tic-tac frenètic i teniu hores per perdre, seduïts per la idea del no-fer-res. Si és així, desvieu-vos per la petita carretera rectilínia i ascendent que, després de tornar-se pista, ens portarà a Busa en mitja hora. Remuntats els cingles per una pista sinuosa, trobarem la pau. Som a l’altiplà de Busa, -1.300 metres d’alçada-, una de les raconades més solitàries. Potser per això es fa estrany pensar que aquest territori ha viscut, en temps pretèrits, capítols sagnants de la història.

A principis del segle XIX, la Guerra de Successió va convertir l'altiplà en quarter general carlí en lluita contra els francesos. L’aspecte de territori enfilat i inexpugnable i de perfecte mirador va fer que el mariscal Luis Roberto de Lacy Gautier, aconsellat pel coronel solsoní Cabanes Escofet, el triés com a campament pels soldats reclutats en lluita contra els aliats de la regent Isabel. Més de mil casetes de fusta van poblar la recòndita peneplana, que va ser, després de Cadis, el segon indret de l’estat on es va proclamar la Constitució de 1812 -la "Pepa"-, davant 8.000 soldats. Però el què més ha quedat a la memòria popular és l'esperó del Capolatell, un cingle desenganxat completament de la resta per un profund esvoranc. S'hi accedia per una passarel·la de fusta, i fou destinat com a presó dels soldats napoleònics capturats. La llegenda diu que alguns, en no poder resistir tan irreversible confinament, es llançaven al buit al crit de "Mourir a Busa et resourgir a Paris". Els llops dels verals feien la resta.

L'altiplà de Busa té quatre quilòmetres de longitud i dos d’amplada, i és tallat per cingleres de més de 100 metres de desnivell. A sota, rouredes, pinedes de pi roig (o rajolet), boixedes, carrascar als solells i fagedes a l'obaga. Dalt dels cingles, pinedes imponents, prats, caminets i rovellons a la tardor...i gran solitud. Les úniques mostres de civilització són l’església de Sant Cristòfol i dues masies, una d’elles, grandiosa, és el Rial, i encara és habitada. El so d'esquellots, la remor del vent i d’algun ocell són l'únic fil musical d’aquest racó de pau.