Vuit esglésies i una ermita encapçalen la Vall de Boí, que l’any 2.000 brindava amb cava en ser considerada Patrimoni de la Humanitat. Les culpables, les seves belles esglésies. Dues d'elles, a la capçalera de la vall, a Taüll. Un poble que fa gala al seu nom (taüll: lloc de bones vistes), i que pot presumir de dos temples d’extraordinària bellesa, consagrats amb tan sols un dia de diferència: Sant Climent i Santa Maria de Taüll. Sant Climent és la joia de la corona. La més coneguda i espectacular, i des de fa molts anys dues imatges la fan coneguda universalment: l’exterior de l’església i el pantocràtor, que ara és al Museu Nacional d’Art de Catalunya. Santa Maria, que a l’igual que Sant Climent té tres absis i un campanar de grans dimensions, és al bell mig de Taüll, un fet poc habitual en els centres religiosos de la zona.
LES JOIES DE BOÍ
Vuit esglésies i una ermita encapçalen la Vall de Boí, que l’any 2.000 brindava amb cava en ser considerada Patrimoni de la Humanitat. Les culpables, les seves belles esglésies. Dues d'elles, a la capçalera de la vall, a Taüll. Un poble que fa gala al seu nom (taüll: lloc de bones vistes), i que pot presumir de dos temples d’extraordinària bellesa, consagrats amb tan sols un dia de diferència: Sant Climent i Santa Maria de Taüll. Sant Climent és la joia de la corona. La més coneguda i espectacular, i des de fa molts anys dues imatges la fan coneguda universalment: l’exterior de l’església i el pantocràtor, que ara és al Museu Nacional d’Art de Catalunya. Santa Maria, que a l’igual que Sant Climent té tres absis i un campanar de grans dimensions, és al bell mig de Taüll, un fet poc habitual en els centres religiosos de la zona.
MONTANYANA, POBLE DEL TEMPS ATURAT
Just darrere seu hi ha una de les torres defensives, la del Castell de la Mora. Una mica més avall, a mig camí entre l’església i la base de la muntanya, hi ha l'altra: la Torre de la Presó, del segle XI, que forma part de la fortalesa medieval. I a ran del torrent de Sant Joan, l’església homònima. Romànica, que sembla datar del 1175 i que va ser erigida pels Germans Hospitalaris en aquell indret, un xic apartada. Un pont medieval comunica dos barris de la població, a més de diversos passos i arcades.
Tot i que durant els 60 i 70 Montañana es va abandonar, hi ha un creixent esperit de recuperació del poble. Persones mogudes per l’amor a la seva terra han batallat perquè Montanyana no caigués en l’oblit. Així, moltes cases comencen a recuperar-se per a segona residència i fins i tot dues famílies hi viuen tot l’any, tot i no disposar encara d'aigua corrent. Ho fan possible dues entitats: l’Associació de Veïns de Montanyana i també de la Asociación de Amigos de Montañana.
L'ALTA GARROTXA
Dalt del Puig de Bassegoda, com posat exprés per a confort de l’excursionista afadigat, hi ha un canapè de blaníssima herba i sòlid respatller de pedra, on algun temps jo m’hi asseia sovint, contemplant sempre amb el mateix interès el grandiós panorama que s’estenia a mos peus [...] Ça i enllà, contemplava aixecaments espantosos de massius granítics que, desnivellats de base, s’havien obert formant dantesques esquerdes, muradals immensos, ensulsiades colossals que deixaren al viu roques nues i pelades com insepults cranis de titans. I per entremig de tal desllorigament, hi veia verdejar, en ufanós embull, des del roure aparatós i la rogenca alzina dels solells, fins al frescal faig de les obagues i l’airós pi de les altures, que formant onades de vegetació, omplien les fondalades, remuntaven vessants i carenes, i escalaven fins els espadats.
Aquesta és l’Alta Garrotxa vista des del Puig de Bassegoda, a la novel.la de La Punyalada. Vayreda fa el millor retrat possible d'un territori feréstec -una Garrotxa no és més que una terra aspra, trencada i de mala petja-. Subcomarca natural de 400 quilòmetres quadrats, abarca gairebé mitja comarca de la Garrotxa i bocins del Ripollès i l’Alt Empordà. Dins d’aquest perímetre de muntanyes trencades en cingleres i valls profundes, la subcomarca és exponent del despoblament muntanyenc de mitjans segle passat. La substitució del carbó vegetal pel butà com a forma d’energia va afonar el carboneig mentre queia també l'agricultura i ramaderia al temps que la Vall del Fluvià es poblava d’indústries. Massa desavantatges i impediments: de poc més de 2.000 habitants a principis del segle XX a 400 de l’actualitat. Poblets com Talaixà, Monars, Sant Miquel de Pera o Lliurona s’anaven quedant buits, i molts masos tancaven portes. Però encara hi ha grans cases pairals, esglésies i fins a 40 ermites. Riu d’Aguja amunt, la de Sant Aniol (fotografia de dalt) és de les més destacades pels seus històrics aplecs. També Sant Feliu del Riu, Santa Cecília de Sadernes i sobretot, Sant Cristòfol de Beget. Pel sud, la porta d’entrada a aquest món de verds foscos, grisos i marrons és el Pont Medieval del Llierca.
LA VALL D'ÀGER
Àger és situat al mig de la oberta vall homònima, una de les poques del principat que es distribueixen d’est a oest i no pas de nord a sud. És un poble de regust medieval, apinyat al voltant d’un turó. El punt més alt l'ocupen les restes del conjunt monumental de Sant Pere d'Àger, amb la col•legiata i el castell. Àger sorgí al voltant d'aquesta fortalesa erigida per Arnau Mir de Tost al segle XI, en plena reconquesta, sobre les ruïnes d'un antic castell romà. El claustre, en què hi habitava una comunitat de canonges, és dels segles XIV-XV.
De l'època romana en resta una part de via del segle II d.C., i un sarcòfag que ara és a l'església de Sant Vicenç -que també alberga la Mare de Déu de Colobor, traslladada des del santuari d'aquest nom. Altres ermites que hi ha a la rodalia són les de Santa Elena,(s.XV), i la de la Mare de Déu de Pedra, que conserva el temple romànic del segle XI al costat de l'edificació actual, del segle XVII. A més, a cadascun dels pobles que formen el municipi hi ha altres llocs d'interès: l'ermita de la Mare de Déu de la Pertusa, a Corçà, o l'ermita de la Santíssima Trinitat, a la Règola. Un dels punts més apreciats per l’excursionisme del país és el Congost de Mont-rebei. Però d'aquest espai ja en parlarem en un altre article.
L'ALTIPLÀ DE BUSA
L'altiplà de Busa té quatre quilòmetres de longitud i dos d’amplada, i és tallat per cingleres de més de 100 metres de desnivell. A sota, rouredes, pinedes de pi roig (o rajolet), boixedes, carrascar als solells i fagedes a l'obaga. Dalt dels cingles, pinedes imponents, prats, caminets i rovellons a la tardor...i gran solitud. Les úniques mostres de civilització són l’església de Sant Cristòfol i dues masies, una d’elles, grandiosa, és el Rial, i encara és habitada. El so d'esquellots, la remor del vent i d’algun ocell són l'únic fil musical d’aquest racó de pau.